El mapa de la ma-paternitat

Autora: Lara Terradas – Psicòloga col. 15613. Terapeuta gestalt i corporal integrativa. Acompanyament familiar. Educació Viva

Mirar la infància juganera i riallera és com mirar un llac i veure’n el fons.   És molt probable que no només veiem la imatge que ens retorna el llac, sinó que topem també amb teranyines que s’interposen entre el que veiem i el que és, projectant en allò que veiem quelcom nostre, posant a allò de fora quelcom de dins. O sigui, que estem enfadades i li diem a una amiga: “Et veig enfadada!”.

La nostra mirada és plena de memòries, creences, pors, expectatives i milions de conclusions tretes d’experiències viscudes que dormen al fons del nostre propi llac personal. Amb la seva raó de ser: hem teixit aprenentatges, que ens aporten coneixements perquè no haguem de començar de nou cada vegada com si fos la primera. És el bagatge que ens ajuda a escollir la que creiem que és la millor opció en cada moment. Hem acumulat tresors en cofres en forma de sabers i hem traçat un recorregut. Aquest recorregut és el nostre mapa de ruta.foto article1

Com tots els mapes, és tan sols una representació de la realitat, no és la realitat en si mateixa. Com deia algú, “el mapa no és el territori”. Quan únicament som capaços de moure’ns segons el nostre mapa preconcebut, i ens oblidem de sentir la pell i el pes sobre els peus —ens absentem d’estar presents i d’habitar el nostre cos— és possible que triem opcions a la vida, en general, i en la relació amb els fills i filles, en concret, que ens portin a topar amb la mateixa pedra una i altra vegada.

El mapa ens possibilita i ens limita. Ens possibilita estratègies, estalvi d’energia, capacitat anticipatòria, seguretat. Ens limita en espontaneïtat, capacitat de canvi; ens ajuda a romandre en zona de confort, ens instal.la en un fer o un pensar, en detriment d’un sentir més genuí.

El mapa ens guia per un camí. Aquest camí és el nostre caràcter, que en les seves expressions de comportament, pensament i emoció es manifesta en forma de màscara o personatge. Aterrem aquesta explicació: Pot, per exemple, arribar a ser més còmode no posar un límit necessari a un infant en un moment concret, per estalviar-nos la seva reacció posterior d’enuig; i així evitem de tocar el malestar i la culpa que podem arribar a sentir quan plora. Si tenim dificultats per a estar a prop del conflicte i actuem d’aquesta manera, seguim la ruta traçada del nostre mapa. Som predictibles, i l’espontaneïtat, que és un paper en blanc on tot es pot dibuixar, no ens despentinarà els cabells.

Llavors direm que ens hem dissociat: hi ha dues parts a dintre nostre que van en direccions diferents. Una és posar el límit i sostenir el conflicte, i l’altre, no posar-lo per evitar el que comporta. Si podem ser conscients de la nostra aversió conflictual, és probable que tinguem més facilitat per fer allò que el cor, i no el personatge, ens digui, malgrat que, amb les conseqüències se’ns faci un nus a l’estómac.

La valentia de sortir del propi camí, un traç assegurador que vam començar a dibuixar en la infància (quan encara fèiem garbuixos com una meravellosa estratègia per seguir endavant), ens empodera. Quan sortim de la nostra zona coneguda ens trobem cara a cara, cor a cor, amb el què som. I sovint és dolorós, per això la zona de confort és confortable, perquè aquest dolor queda relegat a l’oblit, inert al sentir, insípid a la dolçor i amargor dels estats emocionals que ens poden fer tremolar, com la ràbia, la por, la tristesa, la culpa, la vergonya…

Quan vénen les mares i els pares a teràpia, observo com, en un acte d’amor a ells mateixos, volen creuar la frontera de la zona de confort, sortir del mapa. Vénen, amb la valentia que atorga la por quan fem un pas endavant mentre tremolem,  amb la intenció de comprendre allò que no va bé i fer un pas transformador.

Un infant és portador de la veritat, que expressa els mons subtils que a les famílies se’ns fan invisibles.

Acompanyar a dones que maternen, homes que paternen, que donen de la mà a noves vides, tendres i pures, és un privilegi.

Els infants són la manifestació nítida de l’ésser humà i s’expressen amb espurnes de lucidesa, humanitat, honestedat i transparència.

foto article2

Acompanyar famílies i adults que abans eren infants, amb eines corporals, gestàltiques i pròpies de la criança conscient i educació viva,  és ser còmplice del bonic gest de tornar a casa, un camí de retorn cap a la pròpia veritat, cap a l’infant que habita a dins, sovint silenciat, però que mou els fils del què ens passa, tal i com faríem amb una titella.  El titellaire s’amaga darrere el teatret i veiem la titella moure’s, però qui maneja els fils és ell, igual que el meu infant intern condueix el timó si no el faig conscient i visible als ulls de l’adult que avui soc. Ja ho deia el Petit Príncep: “L’essencial és invisible als ulls”.

Donç no s’està enlloc millor que a casa, sobretot després d’haver estat anys de viatges forasters.  Aquesta mudança cap a una mateixa, quan som mares, cap a un mateix, quan som pares, crec que és el regal més gran per les filles i els fills, que encara habiten plenament els seu cos, el seu ésser essencial, a casa seva i amb propietat. Si no… com trobar-nos amb ells, que son a casa, si nosaltres estem emocionalment de viatge?

La ferida

Autor: Edmon Blasco –Terapeuta gestalt i corporal integratiu.

 

Som a finals dels anys seixanta del segle passat. Tinc, potser, cinc, sis o set anys. Estic molt content i complagut: mon pare em porta amb ell. Anem al camp, i jo, tot cregut i ufanós, vaig a fer feina i ajudar-lo al camp. Vaig a treballar amb mon pare i com mon pare. Ja soc gran, i els meus germans no venen, son petits. Solament jo.

També està el meu tiet P., l’home de ma tia R. El meu tiet es molt bromista i li encanta fer-nos enrabiar a mi i als meus germans. Ell te dues filles, les meves cosines, i me les estimo molt les meves cosines, i també als tiets. Elles son més grans que jo i que els meus germans, i ens conten contes quan anem a ca la tieta a dormir, de tant en tant. I moltes vegades hi anem a dinar, i un dia qualsevol passa a ser com de festa. La tieta cuina més coses que ma mare. Sap fer croquetes, i bunyols molt bons, i fa altres menges que ma mare no sap, com el cap de fruites. I aquell dia el tiet també està al camp.

Anem a sembrar uns plantons d’unes plantes que faran maduixes i espàrrecs. Encara no sé quina cosa son les maduixes i els espàrrecs. Recordo que també esta un altre tiet, l’E., que va morir prou temps més tard tirant-se a la via del tren. Aquest tiet, l’E., havia estat a França, on havia treballat molt de temps i li havia donat la idea al meu pare per que plantés aquell tipus de plantes, exòtiques encara al meu poble, i entre els llauradors més que desconegudes. Recordo que també hi va venir una gentada de jornalers, potser uns cinc o sis homes més.

S’ha de llaurar el camp prèviament. Jo miro com va l’haca enganxada pel bescoll al forcat de fusta i la rella posada a l’arada, com penetra dins la terra per obrir-hi els solcs, estirant-la a estrebades a cada passa que dona l’haveria, lluenta de suor, rompent en la primera rella, i mantornant en la segona, llaurant els cavallons a la terra, i obrint-la al sol de finals de l’hivern. Fa força calor i el sol sap com mantenir-nos calents. Jo, ja fa estona que m’he tret el suèter que ma mare m’ha fet posar per anar al camp, i vaig amb una samarreta blanca de manegueta curta. Tots els homes doblats pel llom, ajaguts, mirant el terra, van posant les plantes dintre el solc que l’haca tapa, amb la segona rella fent la mantorna pel mateix solc.

Jo miro i acompanyo mon pare que porta l’haca, sense xafar els solcs acabats d’obrir i a una certa distància, per no destorbar. Al bell mig del camp, una gran planta verda i alta. Recordo que potser passa de l’alçada del meu melic. Sé que es gran i grossa, i molt verda. El meu tiet P., des d’un cavalló estant, en un moment que s’alça per descansar de la llomada, agafar aire i respirar dret, em crida:

— Ves, corre, afanyat! Agafa aquella brossa gran amb les mans, l’estires fort i la treus al marge! Agafa-la bé amb les dos mans, eh?

I jo, corrent cap on assenyala el meu tiet:

— Aquesta, tiet?

— Si, eixa. Agafa-la bé. Si no, no podràs arrancar-la del terra!

Els altres homes també s’alcen, encuriosits, i aprofiten per respirar drets. Miren on m’ha enviat el tiet.

Vaig corrents. M’han manat una feina i l’haig de fer bé. I en arribant a la gran brossa, amb les dues mans i els meus braços, amb tota la gana de complaure, de ser bon nen, i la meva gran innocència, agafo aquella grandíssima ortiga, per poder estirar-la. I alhora que la toco, la gran cremor picant a les mans i els braços, i el gran dolor, i el plor, i les fortes i estridents riallades d’aquells homes endurits, cremats de jornals de sol i d’aire, sense compassió, i també el meu tiet, i també mon pare…

corazondehojas

 

I jo ploro molt pe’l dolor a les mans, pe’l dolor als braços, i ai, encara tant i molt més pe’l dolor al cor, i miro aquells homes i no entenc com es burlen de mi, i com em sento d’humiliat, i no sé on puc amagar-me, ni on puc acudir, ni on refugiar-me del mal que em fa tot per dintre i per fora…

On acollir-me? Qui recull aquest nen petit, innocent, amb tan gran dolor d’ànima i esperit? Greu i profundament ferit en el meu amor i estima envers mon pare. I també del meu tiet.

Encara ara, ressonen aquelles rialles com espases travessades per les meves entranyes.