Autor: Edmon Blasco –Terapeuta gestalt i corporal integratiu.
Som a finals dels anys seixanta del segle passat. Tinc, potser, cinc, sis o set anys. Estic molt content i complagut: mon pare em porta amb ell. Anem al camp, i jo, tot cregut i ufanós, vaig a fer feina i ajudar-lo al camp. Vaig a treballar amb mon pare i com mon pare. Ja soc gran, i els meus germans no venen, son petits. Solament jo.
També està el meu tiet P., l’home de ma tia R. El meu tiet es molt bromista i li encanta fer-nos enrabiar a mi i als meus germans. Ell te dues filles, les meves cosines, i me les estimo molt les meves cosines, i també als tiets. Elles son més grans que jo i que els meus germans, i ens conten contes quan anem a ca la tieta a dormir, de tant en tant. I moltes vegades hi anem a dinar, i un dia qualsevol passa a ser com de festa. La tieta cuina més coses que ma mare. Sap fer croquetes, i bunyols molt bons, i fa altres menges que ma mare no sap, com el cap de fruites. I aquell dia el tiet també està al camp.
Anem a sembrar uns plantons d’unes plantes que faran maduixes i espàrrecs. Encara no sé quina cosa son les maduixes i els espàrrecs. Recordo que també esta un altre tiet, l’E., que va morir prou temps més tard tirant-se a la via del tren. Aquest tiet, l’E., havia estat a França, on havia treballat molt de temps i li havia donat la idea al meu pare per que plantés aquell tipus de plantes, exòtiques encara al meu poble, i entre els llauradors més que desconegudes. Recordo que també hi va venir una gentada de jornalers, potser uns cinc o sis homes més.
S’ha de llaurar el camp prèviament. Jo miro com va l’haca enganxada pel bescoll al forcat de fusta i la rella posada a l’arada, com penetra dins la terra per obrir-hi els solcs, estirant-la a estrebades a cada passa que dona l’haveria, lluenta de suor, rompent en la primera rella, i mantornant en la segona, llaurant els cavallons a la terra, i obrint-la al sol de finals de l’hivern. Fa força calor i el sol sap com mantenir-nos calents. Jo, ja fa estona que m’he tret el suèter que ma mare m’ha fet posar per anar al camp, i vaig amb una samarreta blanca de manegueta curta. Tots els homes doblats pel llom, ajaguts, mirant el terra, van posant les plantes dintre el solc que l’haca tapa, amb la segona rella fent la mantorna pel mateix solc.
Jo miro i acompanyo mon pare que porta l’haca, sense xafar els solcs acabats d’obrir i a una certa distància, per no destorbar. Al bell mig del camp, una gran planta verda i alta. Recordo que potser passa de l’alçada del meu melic. Sé que es gran i grossa, i molt verda. El meu tiet P., des d’un cavalló estant, en un moment que s’alça per descansar de la llomada, agafar aire i respirar dret, em crida:
— Ves, corre, afanyat! Agafa aquella brossa gran amb les mans, l’estires fort i la treus al marge! Agafa-la bé amb les dos mans, eh?
I jo, corrent cap on assenyala el meu tiet:
— Aquesta, tiet?
— Si, eixa. Agafa-la bé. Si no, no podràs arrancar-la del terra!
Els altres homes també s’alcen, encuriosits, i aprofiten per respirar drets. Miren on m’ha enviat el tiet.
Vaig corrents. M’han manat una feina i l’haig de fer bé. I en arribant a la gran brossa, amb les dues mans i els meus braços, amb tota la gana de complaure, de ser bon nen, i la meva gran innocència, agafo aquella grandíssima ortiga, per poder estirar-la. I alhora que la toco, la gran cremor picant a les mans i els braços, i el gran dolor, i el plor, i les fortes i estridents riallades d’aquells homes endurits, cremats de jornals de sol i d’aire, sense compassió, i també el meu tiet, i també mon pare…
I jo ploro molt pe’l dolor a les mans, pe’l dolor als braços, i ai, encara tant i molt més pe’l dolor al cor, i miro aquells homes i no entenc com es burlen de mi, i com em sento d’humiliat, i no sé on puc amagar-me, ni on puc acudir, ni on refugiar-me del mal que em fa tot per dintre i per fora…
On acollir-me? Qui recull aquest nen petit, innocent, amb tan gran dolor d’ànima i esperit? Greu i profundament ferit en el meu amor i estima envers mon pare. I també del meu tiet.
Encara ara, ressonen aquelles rialles com espases travessades per les meves entranyes.