La respiració com a eina per a una educació conscient

 

Autora: Berta Fernández Falguera – Terapeuta corporal integrativa, psicopedagoga i educadora social, especialitzada en infància i família

Respirar és la forma més directa que tenim per a contactar amb les nostres emocions i el nostre cos. Quan una situació ens sobrepassa, respirar és una forma de donar lloc al que ens està passant. Què m’està passant mentre escolto o veig a l’altre? Què sento? Quines sensacions corporals tinc? És una eina que pot servir tant als infants com als adults. Tots necessitem de vegades parar i respirar per saber què ens està passant. És per això que podem incloure la respiració en la nostra vida quotidiana i també en els espais educatius: a les aules, a casa, en les relacions familiars…

Per començar a respirar d’una forma més completa podem posar-nos de peu, asseguts o estirats boca amunt, sempre i quan la posició ens permeti tenir l’esquena recta, el pit obert i el ventre lliure de moviment. Un entorn tranquil i silenciós facilitarà la nostra concentració i la relaxació. Tancar els ulls també ens pot ajudar a centrar l’atenció en la respiració. Podem col·locar una mà a sobre el nostre ventre i l’altre sobre el pit. A l’ inspirar, agafar l’aire pel nas o per la boca, intentant portar l’aire allà on tenim les mans, inflant la panxa i el pit, deixant entrar tot l’aire possible al nostre cos. A l’ exhalar desinflar el ventre i el pit deixant anar l’aire per la boca poc a poc, traient tot l’aire que teníem dins. Podem tornar a agafar aire per a repetir el procés.

La respiració és una acció que normalment fem de forma involuntària. Aprendre a respirar d’una forma més completa i conscient ens pot ajudar a prendre consciència del que ens està passant internament, ja siguin pensaments, emocions o sensacions corporals. Però quina relació hi ha entre la respiració i l’educació?

imatge respiració

Els nous models educatius que volen humanitzar l’educació tenen en compte l’acompanyament emocional com un aspecte central per al desenvolupament dels infants. Com a pares, mares i educadors, avui sabem que per a poder oferir aquest acompanyament, és necessari tenir informació sobre les etapes del desenvolupament infantil, observar les necessitats i interessos de cada infant, i revisar l’actitud i la manera d’acompanyar que tenim els adults. Si ens endinsem en aquesta darrera qüestió, com acompanyem els adults, ràpidament ens trobarem amb l’evidència què el propi caràcter es reflexa en la nostra forma d’educar o acompanyar. La nostra forma d’actuar automàtica i inconscient davant la vida, els propis bloquejos, emocions o necessitats no ateses, ens impedeixen atendre les necessitats de l’altre i acompanyar amb amor i respecte. És per això que necessitem una educació conscient.

Formacions com el Programa SAT per a Educadors, creat per el Dr. Claudio Naranjo, ofereixen la possibilitat de que els i les educadors/es facin un procés d’autoconeixement, i posin consciencia i atenció en el propi caràcter i les formes d’actuar neuròtiques que moltes vegades dificulten acompanyar a l’altre. Per als adults, detectar la pròpia por o incomoditat pot ser una gran ajuda per a no projectar-la a l’infant el “vigila! Fes-ho així! No facis allò!”. Ampliar la nostra escolta interna ens fa més responsables i capaços d’acompanyar els infants. Ser conscients dels nostres mecanismes neuròtics ens fa ser educadors més lliures; tenim més capacitat per a decidir si volem actuar d’una altra manera.

La teràpia corporal integrativa ofereix moltes eines útils per a l’autoconeixement i la presa de consciència de les pròpies emocions i necessitats, i una de les més importants és la respiració, una eina que ens permet ampliar la nostra presència. Ampliar la capacitat d’estar amb nosaltres mateixos (escolta interna) i amb l’altre. Una eina que ens permet enfocar la nostra atenció en el present, del qual moltes vegades estem desconnectats. Massa sovint vivim ancorats al passat, a emocions que vam sentir, recordant el que vam fer, o atrapats al futur, pensant en què farem d’aquí una estona, anticipant el que passarà. Des d’aquesta desconnexió resulta difícil saber què ens està passant aquí i ara, i encara més difícil escoltar què li passa a l’altre. La respiració conscient i l’atenció al cos ens porten al moment present.

A mi personalment, i en la meva tasca d’educadora amb famílies i infants, la respiració m’ha ajudat a estar més present amb les meves emocions, i a poder escollir si posar-les al servei de l’altre, de l’acompanyament. La respiració m’ha permès de tenir contacte amb el meu propi límit (ser conscient de quan alguna cosa no em va bé, m’incomoda o em molesta) i a poder-ho expressar. M’ha ajudat a posar límits i a poder confrontar els altres. Això ha suposat un canvi en la meva vida personal i també en la meva feina. És per això que per mi la respiració és una eina per a caminar cap a una educació més conscient.

Un espai per als adolescents

Autora: Gemma Bosch Galter – Llicenciada en ciències de l’activitat física i de l’esport, i terapeuta corporal integrativa

Fa uns vuit anys que he estat en contacte amb adolescents a diversos instituts, casals d’estiu, equips de bàsquet, a la consulta… Recordo els inicis de posar-me davant de trenta adolescents que, de cop, et fan de mirall de les teves pròpies dificultats i virtuts. Al principi estava constantment barallada amb ells i això representava un gran desgast per mi, no sabia què fer, com m’havia de situar davant d’ells amb les diferents dinàmiques que succeïen constantment , tant les que es donen entre ells, com individualment. És a partir d’aquí que vaig poder veure la importància que va tenir en mi l’etapa de l’adolescència: el sentiment de soledat, d’estar totalment perduda, sense ser conscient de què em passava.

Aquesta etapa on es produeixen tants canvis moltes vegades se’ns passa per alt, és descuidada. I no ajuden les frases tant introduïdes que tenim com: “Deixa’l!, està a l’ edat del pavo”, “és que està adolescent”… Tan simple i tan gran com que deixes el nen enrere per anar a fer-te adult . Una etapa, si us pareu a recordar, amb canvis corporals, inici de menstruació, els pits creixen, canvis de veu, pèl…. Un cos nou, un moment d’identificació i de necessitat d’allunyar-se dels patrons familiars i una recerca constant del límit per poder identificar-se i buscar el propi “Jo”. Necessiten allunyar-se dels pares per créixer i alhora necessiten que estiguin al seu costat com a guies per fer el seu camí i fer-se grans.

Un adolescent potser pot mostrar-se segur i fins i tot prepotent però la realitat és que ni sap qui és ni sap cap a on anar. La necessitat de pertànyer a un grup, a classe, al bàsquet… i el rol que adopten, és un punt clau en aquesta edat. Pot agafar el paper del líder del grup, del que no parla, del que ajuda i s’oblida d’ell mateix… Els adolescents necessiten ocupar un lloc, que és un reflex del lloc que ocupen a la família. La qüestió és de quina manera adopto aquest rol i com això em pot dificultar en altres esferes de la vida.

Un cas d’una noia de setze anys, molt vergonyosa des de ben petita i en una situació familiar molt complicada on ella és la “bona” de la família (no crida, no s’enfada, és tranquil·la…). Un noia amb grans dificultats per entrar en un grup des de la primària i fer-se un lloc a la classe. Al oferir-li un espai terapèutic, va poder veure que la vergonya li bloquejava tota la part de la diversió i el contacte amb la gent. Prendre consciència corporal de que la vergonya és el No a moltes coses que ella vol fer li obre portes a noves coses; això és un canvi reparador del que ella havia viscut fins ara. El fet que ella ara pugui enviar un whatsapp a un xicot que li agrada o anar amb les amigues a la platja fa que pugui viure plenament aquests moments importants per un adolescent.

La adolescència es una època on es poden reparar automatismes i dinàmiques establertes des de ben petits.

És importantíssim que aquests xavals, en aquesta fase de transició cap a ser adults, tinguin un espai de contenció on puguin expressar quines son les seves inquietuds, emocions, dificultats, virtuts… i així poder trobar referències. Aquests espais (terapèutics, escola, casal…) son necessaris!! per poder acompanyar-los. Un acompanyament on la rigidesa no ajuda y tampoc l’excés de permissivitat.

Amb els anys me n’adono que fan falta espais on puguin connectar amb la respiració, espais de calma i també espais on puguin tenir contacte entre ells, per exemple, un treball de contacte corporal, com el massatge, és un reclam continu per part seva.

És sorprenent com a mesura que l’adolescent té una confiança i es deixa anar en un espai sense judici i de contenció, cada cop hi ha més obertura. Necessiten xerrar entre ells, relaxar-se, moure’s, contacte, discutir… Els treballs corporals son un gran eina per poder oferir el que demanen.

L’adolescent és encara una persona molt pura, espontània, directa i amb una capacitat de resposta i una saviesa sorprenent tan interna com externa . Per tant és un gran moment per poder reconduir, reparar rols adquirits i poder anar descobrint quin és el seu verdader Jo.

Evidentment no podem deixar de banda la influència que té la família en tot aquest procés de canvi. Sovint ens trobem que els fills amb famílies molt permissives estan perduts; o el que ve d’una família molt rígida té dificultat per deixar-se veure, per créixer, amb la conseqüència que es queda nen, amb tot el que això comporta. Poder veure els rols familiars és molt important per anar fent de guia a un adolescent que ja no és un nen i encara no és un adult.

Sento que caldria implementar en nosaltres mateixos una nova mirada cap a l´adolescència.