Autora: Gemma Bosch Galter – Llicenciada en ciències de l’activitat física i de l’esport, i terapeuta corporal integrativa
Fa uns vuit anys que he estat en contacte amb adolescents a diversos instituts, casals d’estiu, equips de bàsquet, a la consulta… Recordo els inicis de posar-me davant de trenta adolescents que, de cop, et fan de mirall de les teves pròpies dificultats i virtuts. Al principi estava constantment barallada amb ells i això representava un gran desgast per mi, no sabia què fer, com m’havia de situar davant d’ells amb les diferents dinàmiques que succeïen constantment , tant les que es donen entre ells, com individualment. És a partir d’aquí que vaig poder veure la importància que va tenir en mi l’etapa de l’adolescència: el sentiment de soledat, d’estar totalment perduda, sense ser conscient de què em passava.
Aquesta etapa on es produeixen tants canvis moltes vegades se’ns passa per alt, és descuidada. I no ajuden les frases tant introduïdes que tenim com: “Deixa’l!, està a l’ edat del pavo”, “és que està adolescent”… Tan simple i tan gran com que deixes el nen enrere per anar a fer-te adult . Una etapa, si us pareu a recordar, amb canvis corporals, inici de menstruació, els pits creixen, canvis de veu, pèl…. Un cos nou, un moment d’identificació i de necessitat d’allunyar-se dels patrons familiars i una recerca constant del límit per poder identificar-se i buscar el propi «Jo». Necessiten allunyar-se dels pares per créixer i alhora necessiten que estiguin al seu costat com a guies per fer el seu camí i fer-se grans.
Un adolescent potser pot mostrar-se segur i fins i tot prepotent però la realitat és que ni sap qui és ni sap cap a on anar. La necessitat de pertànyer a un grup, a classe, al bàsquet… i el rol que adopten, és un punt clau en aquesta edat. Pot agafar el paper del líder del grup, del que no parla, del que ajuda i s’oblida d’ell mateix… Els adolescents necessiten ocupar un lloc, que és un reflex del lloc que ocupen a la família. La qüestió és de quina manera adopto aquest rol i com això em pot dificultar en altres esferes de la vida.
Un cas d’una noia de setze anys, molt vergonyosa des de ben petita i en una situació familiar molt complicada on ella és la “bona” de la família (no crida, no s’enfada, és tranquil·la…). Un noia amb grans dificultats per entrar en un grup des de la primària i fer-se un lloc a la classe. Al oferir-li un espai terapèutic, va poder veure que la vergonya li bloquejava tota la part de la diversió i el contacte amb la gent. Prendre consciència corporal de que la vergonya és el No a moltes coses que ella vol fer li obre portes a noves coses; això és un canvi reparador del que ella havia viscut fins ara. El fet que ella ara pugui enviar un whatsapp a un xicot que li agrada o anar amb les amigues a la platja fa que pugui viure plenament aquests moments importants per un adolescent.
La adolescència es una època on es poden reparar automatismes i dinàmiques establertes des de ben petits.
És importantíssim que aquests xavals, en aquesta fase de transició cap a ser adults, tinguin un espai de contenció on puguin expressar quines son les seves inquietuds, emocions, dificultats, virtuts… i així poder trobar referències. Aquests espais (terapèutics, escola, casal…) son necessaris!! per poder acompanyar-los. Un acompanyament on la rigidesa no ajuda y tampoc l’excés de permissivitat.
Amb els anys me n’adono que fan falta espais on puguin connectar amb la respiració, espais de calma i també espais on puguin tenir contacte entre ells, per exemple, un treball de contacte corporal, com el massatge, és un reclam continu per part seva.
És sorprenent com a mesura que l’adolescent té una confiança i es deixa anar en un espai sense judici i de contenció, cada cop hi ha més obertura. Necessiten xerrar entre ells, relaxar-se, moure’s, contacte, discutir… Els treballs corporals son un gran eina per poder oferir el que demanen.
L’adolescent és encara una persona molt pura, espontània, directa i amb una capacitat de resposta i una saviesa sorprenent tan interna com externa . Per tant és un gran moment per poder reconduir, reparar rols adquirits i poder anar descobrint quin és el seu verdader Jo.
Evidentment no podem deixar de banda la influència que té la família en tot aquest procés de canvi. Sovint ens trobem que els fills amb famílies molt permissives estan perduts; o el que ve d’una família molt rígida té dificultat per deixar-se veure, per créixer, amb la conseqüència que es queda nen, amb tot el que això comporta. Poder veure els rols familiars és molt important per anar fent de guia a un adolescent que ja no és un nen i encara no és un adult.
Sento que caldria implementar en nosaltres mateixos una nova mirada cap a l´adolescència.