La TCI en mi profesión de abogado

Autor: Hèctor Cabré Plana – abogado

En mi proceso de humanizarme, de volver al ser —en eso consiste para mí la TCI o cualquier camino terapéutico que se precie­—, después de las primeras urgencias, de lo inmediato, digamos que después de ocuparme de las miserias domésticas que no admitían demora, la TCI empezó a calar en mi vida laboral.

La frase tantas veces repetida: «yo soy abogado», un día chirrió en mis oídos y se convirtió en «yo soy, y trabajo de abogado». Muchos compañeros de profesión ríen cuando, en una de las frecuentes esperas en los pasillos de los juzgados, les digo que ya no soporto a los abogados; y es verdad.

Desde mi proceso en TCI, desde mi sensibilización, me cuesta soportar ciertas poses, gestos imitados, automatismos atávicos y corazas egoicas —incluyo las mías, por supuesto— que me apartan del otro y de mí. Toca pues, en mi proceso de cambio, encontrar mi lugar, mi visión personal y única de mi profesión. Observo que siendo yo, sin más, sin necesidad de cubrirme con las muy manidas poses de abogado, sin ese disfraz, los clientes confían más que antes en mí como profesional.

Desde ahí, desde esa posición, puedo atender la escucha al otro y mi escucha interna al atender el problema de un cliente. Desde la presencia, ambos solucionamos, gestionamos mejor ese conflicto o problema por el que viene a verme.

También durante la celebración de los juicios, observarme y atenderme con lo que me está pasando y con lo que está ocurriendo; es decir, dejarme estar como humano y desde ahí como profesional. Me gusta pensar que a algún juez y fiscal que ya se encuentran un poco de vuelta en ese juego de espejos que abruma y confunde al profano en la materia, le gusta esa claridad sincera que emana del ser.

 

El grup: una oportunitat de créixer acompanyades

Autora: Helena SagristàEducadora Social, terapeuta gestalt i corporal integrativa 

Em disposo aquí a escriure algunes idees que estic elaborant del treball grupal en els processos terapèutics. En els últims anys, la meva feina com a terapeuta s’ha donat fonamentalment en grups i aquest fet, que agraeixo profundament, m’ha motivat a fer algunes reflexions pràctiques sobre els grups que em són molt útils en la meva tasca quotidiana.

Com sabem, el cercle és el símbol del grup. Un cercle, segons la seva definició, és la superfície delimitada per una circumferència. Aquesta superfície que és el cercle serà l’espai que permetrà, contindrà i testimoniarà el treball terapèutic grupal.

Així, en els grups terapèutics, i de TCI i gestalt en concret, seiem en circumferència, creant entre totes un cercle. Sovint anomenat espai sagrat o, des de la gestalt, espai per al buit fèrtil, el cercle ens permet créixer acompanyades. Ens permet mirar-nos amb el testimoni d’altres persones, així com poder-les veure en la seva autenticitat. El cercle és un espai de totes, creat per totes i que pot ser per qui el vulgui ocupar.

En el cercle creat, es teixeixen fils profunds, transparents i sanadors, de tots amb tots i de cada membre amb el grup. Perquè en el treball grupal, el grup passa a ser un més.

Cal tenir en compte a cada persona que formem el cercle i també al grup en sí, com una entitat més entre nosaltres, un ésser que som totes i del que, des del moment en què ens assentem juntes al seu voltant, en som partícips.

El cercle també és símbol d’allò femení i s’associa amb la mare i, per tant, amb la terra. Com una mare, l’espai grupal és un espai per poder florir, per a renéixer, per a recrear-nos, un espai on poder reaprendre a vincular-nos, a mirar-nos, a cuidar-nos. És un espai ideal per a treballar l’instint tendre, la mirada cap endins, cap a les pròpies necessitats i desitjos i per a reconnectar-nos amb la pròpia tendresa. Un espai on recolzar-nos i deixar-nos caure, on recuperar la confiança perduda i on sanar el vincles que van ser danyats durant la nostra vida, també amb la nostra pròpia mare.

foto-grupo-practicas

A més, el grup, degut a la seva naturalesa social, suposa una gran oportunitat per a treballar la sortida al món. La mirada cap a fora, apresa de la funció paterna, l’instint agressiu, surt a la llum en el grup. Com em relaciono amb les altres persones, com vaig cap al que vull, com em relaciono amb el/la terapeuta, com lluito pels meus desitjos i somnis, com em defenso i em respecto. El grup, representant la totalitat de la societat, ens posa al davant la possibilitat de mirar-nos en la nostra sortida al món i, per tant, de poder reinventar-nos en ella.

I, en els grups, també trobem germans i germanes: els nostres companys i companyes de camí, que seran els nostres millors aliats i també els trampolins cap al creixement. Ells són miralls que esdevenen portes per accedir a nosaltres mateixes. A vegades ens ajudem col·laborant activament en el treball d’altres; altres vegades ens fem de mirall mostrant allò que no volem veure, tan de llum com d’ombra; i altres vegades, es donen trobades màgiques i sanadores, moments que serviran d’ancoratge per a poder tenir el record de vivències guaridores en el nostre dia a dia.

Des de la meva vivència, i veient ara tot el camí recorregut, puc afirmar que el treball en grups ha estat una de les peces clau pel meu creixement i comprovo, dia rere dia, com també ho és per d’altres persones. La trobada autèntica, la reconstrucció de mi mateixa i la sanació que m’han permès els espais grupals, els cercles, han estat peça fonamental pel meu desenvolupament.

En la meva experiència professional, el treball en grup és un joia. L’art de cuidar, des del recolzament o des de la confrontació, d’acompanyar a vincular i d’oferir les propostes adequades en cada moment, suposa ara un camí de creixement per a mi del que, com ja he dit, estic profundament agraïda. Aprenc cada dia amb els grups la potència d’aquest tipus de treball (que considero sagrat pel meu sentir-me acompanyada del diví quan entro als cercles) i presencio la capacitat de guariment que ofereixen els vincles autèntics i l’Amor. Observo, i em segueixo sorprenent, com quan el grup es vincula, s’estima, la por de cada membre es pot dissipar i neix la confiança. La confiança en el treball, en les propostes, en les terapeutes, en les companyes i companys i, el més important de tot, la confiança en el grup. Que no és més que la representació de la confiança de cada una amb ella mateixa. Perquè un grup terapèutic entregat al creixement, com les trobades autèntiques, és sempre màgic i sanador.